Fundació Maria Ferret

La "Fundació Maria Ferret", des del mes de març de 1993, promou activitats formatives, culturals i de lleure, dins la línia del Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca.

Senzill homenatge d'en Cil a Antoni Pagès i Dalmau

ferret | 08 Desembre, 2005 10:26 | facebook.com google.com

Pocs dies després de la seva partida definitiva, vull recordar i deixar constància pública d’unes paraules que m’adreçà En Toni Pagès, fa més de trenta anys enrere, quan em trobava treballant al Burundi, portant i patint les nafres inesborrables d’un genocidi que s’estava perpetrant davant dels meus ulls...

Viatge a Kènia i Tanzània (Extracte)

La muntanya del Kilimanjaro havia exercit una atracció singular dins la ment d’homes com els que treballaven de missioners en un país situat no gaire lluny d’allà on s’aixecava el cim més alt d’Àfrica.
D’altres capellans illencs, amb anterioritat, ja s’hi havien acostat.
En Cil i els seus companys també tenien ganes de fer-ho.
Era l'any 1973.

El Kilimanjaro, una de les muntanyes situades a la regió fronterera entre Tanzània i Kènia, constituïa un gran volcà apagat, amb un cràter d’uns 2 quilòmetres de diàmetre, d’on sobresortien puntes rocalloses i cims nevats que superaven els 5.000 metres d’altura, com el Mawensi (5.355 m.) o el Kibo (5.916 m.), el pic més alt del continent africà.
El Kilimanjaro donava nom a una regió de Tanzània, la capital de la qual era la ciutat de Moshi.

A les mateixes faldes del Kilimanjaro, de la banda de Kènia, reposaven des de feia anys les despulles de B.P. el fundador de l’Escoltisme que durant la seva vida havia mantengut una relació molt directa amb aquell país.
La tomba de Lord Robert Stiphenson Smith Baden Powel es trobava a un centenar de quilòmetres de la ciutat de Nairobi, en una població que s’anomenava Nyeri.

Tanzània feia frontera amb Burundi. A Tanzània es parlava el swahili, una de les llengües més emprades a l’Àfrica central, sobretot en les transaccions comercials i en les relacions amb els àrabs.
També s’hi usava l’anglès, als nivells més oficials.
Lògicament, entre mallorquins es parlava i s'escrivia en català.
El swahili era una llengua que exercia gran influència damunt d’altres com el kirundi, amb el qual mantenia no poques semblances gramaticals, sobretot de caràcter morfològic i sintàctic.

La part més gran de Tanzània era formada per un extens altiplà, que en constituïa el nucli central.
Si alguna característica mantenia aquell gran nucli central que conformava Tanzània, era que romania envoltat i amarat per les aigües d’autèntics mars interiors que alimentaven els nombrosos rius que anaven a desembocar a l’oceà Índic.

Bastava fixar-s’hi una mica per veure que Tanzània, que limitava a l’est amb la regió costanera de l’oceà Índic, tenia a l’oest els immensos llacs Tanganyika i Nyasa, al nord un altre mar interior que constituïa el llac Victòria, i molts d’altres menys extensos, com eren el llac Manyara o el Rukwa.

El clima de Tanzània, com a Burundi, era tropical, amb tots els matisos que hi provocaven les grans altituds a determinades regions del territori.

Políticament, des de la independència, Tanzània havia orientat molts esforços cap al desenvolupament per la via socialista, plasmats en diversos plans quinquennals que optaven pel desenvolupament industrial, el sector agrícola o la infrastructura de les comunicacions.

S’hi havia nacionalitzat la banca i els principals sectors de l’economia.

En el camp de l’agricultura, s’hi havia treballat molt intensament l’organització en cooperatives, “ujamaa”, que agrupaven bona part de la població tanzana.

La República de Tanzània havia quedat constituïda dia 25 d’abril de l’any 1964, a partir de la unió de Tanganyika i Zanzíbar, amb Julius Nyerere com a president i Abeid Karume com a vicepresident.
Amb la declaració d’Arusha de l’any 1967, s’hi havia adoptat la ideologia socialista de forma radical i s’hi havia intensificat la política agrària. Amb la declaració de Dar es Salaam de l’any 1971, s’hi havia enfortit més encara el sector més radical que demanava una major participació popular en el procés socialista.

En aquella situació es trobava Tanzània, quan el grup de missioners mallorquins havien pres la decisió de recórrer-ne extenses zones, amb l’objectiu de conèixer una mica millor aquell país veí del Burundi on estaven treballant, colpejats pel genocidi que s'havia iniciat l'any 1972 amb milers de morts i assassinats, i amb la implantació de tortures i violències innombrables.

“Aquest afany d’ascensió a una muntanya que segurament deu tenir color d’ala de mosca, em fa pensar en unes altres ascensions de tipus social dels vostres indígenes.
Perquè supòs que no pretenies únicament veure passar els níguls blancs sobre el cel blau, o quedar absort mirant el tremolor de l’aire, i sentir l’olor i la fragància de la marialluïsa africana, o constatar si els cants dels ocells eren com els de les nostres caderneres o titits.
Com tampoc no crec que intentassis fugir de l’oceà de les passions de l’enveja, de la maledicència, de la insolidaritat de la gent, per abocar-te a la gloriosa lluminositat vibràtil i elegant del Kilimanjaro”
.

Eren paraules que adreçava a en Cil un bon amic que mantenia a Mallorca, n’Antoni Pagès i Dalmau, tot d'una que aquest s’havia assabentat d’aquell viatge programat des del Burundi fins al capcurucull del Kilimanjaro.
No n'eren les úniques.
Periòdicament, en un estil característic força singular, barreja d'ironia molt fina amb grans dosis de saviesa assenyada, en un perfecte i perfeccionista català, Toni Pagès mantenia informat en Cil sobre les realitats que considerava que havien de ser sabudes en aquell redol d'Àfrica on treballaven capellans mallorquins com a missioners catòlics.

En Cil i seus companys s’havien proposat de travessar reserves africanes d’animals salvatges, com la del Serengeti Parc o del Ngorongoro o del Manyara Lake, després d’intentar pujar dalt del cim del Kilimanjaro i d’arribar fins a les costes de l’oceà Índic.

En Cil va tenir ben presents aquelles paraules d’en Toni Pagès durant tot el temps que durà aquell viatge.
Se li havien convertit en un dels estímuls més forts que l’empenyia a anar-se’n del Burundi per uns dies sense fugir-ne, a deixar el Burundi durant uns dies sense abandonar-lo, a allunyar-se del Burundi per un temps sense oblidar-se’n.

S'hi sentia molt cansat.
Havia presenciat massa morts violentes al seu entorn.
Havia vist matar tanta de gent, purament per motius d’ètnia o de raça! Que la lluita interior que mantenia era molt dura aleshores.
Pentura massa.
Tot aquell patiment interior que el rosegava, anava afectant molt negativament la seva activitat cap a l’exterior.
Volia que un viatge com aquell aconseguís de reanimar-lo a reprendre el treball amb energies renovades.

I Toni Pagès, que mai no s'havia mostrat gaire entusiasmat amb la idea d'enviar missioners mallorquins cap a Àfrica, amb aquell escrit seu, redactat en aquell estil característic tan singular, havia animat ben molt en Cil a continuar amb la tasca encomanada...”.

Moltes gràcies, Toni, per aquest i per tants d’altres valuosos ajuts que m’has donat, durant el teu pas per aquest món.
Descansa en pau, per sempre!

Cecili Buele i Ramis,
Vicepresident de la Fundació Maria Ferret

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.

Els comentaris són moderats per evitar spam. Això pot fer que el teu escrit tardi un poc en ser visible.

 
Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS
Powered by LifeType - Design by BalearWeb